VILAMAJOR-MONTSERRAT

Dins de les nombroses activitats que realitza el club Trencacames al llarg de l'any, una és l'organització d'un parell de sortides, de les anomenades llarges, al llarg de l'any. I que s'entèn per "llargues" al nostre club? Doncs són aquelles que, sigui per la seva dificultat, sigui pel seu quilometratge, resulta un repte pels membres del club. S'ha de tenir en compte que la nostra mitjana d'edat és superior al 35 anys. S'ha de tenir en compte que disposem de poc  temps lliure i el que tenim el dediquem a la BTT. S'ha de tenir en compte que fem BTT com a una forma  d'entendre l'amistat, la companyona tot fent esport, o sigui, no tenim com objectiu la millora de marques, ni de temps ni ser millors que altres. Per tant, les nostre sortides llargues anuals no deixen de ser reptes que ens marquem els quals, si els aconseguim, ens omplen d'un inmensa satisfacció.

El primer gran repte que van tenir fou la volta a La Mola (podeu consultar la crònica clicant aquí). El següent fou proposat per en Jaume (com a no!!) i es tractava d'anar de Vilamajor fins a Montserrat. Aquest repte diferia molt de l'anterior. No es tractava de pujar i baixar muntanyes com a La Mola, es tractava de fer molt quilòmetres amb un final molt dur (almenys per a nosaltres). Ens vam posar mans a l'obra i van crear una ruta el suficientment atractiva per fer-la divertida. Van aconseguir els tracks pel GPS dels Falcons de Sabadell i d'altres clubs, els quals agraïm la seva col·laboració. Van determinar el dia i van anar per feina. El resultat el podeu veure a la crònica següent, però abans i fruit de les més de 9 hores que van estar pedalejant, ja van pensar en el següent repte que farem la propera primavera: Ripoll-Llançà.

La crònica

Van quedar a les 6:30 hores del matí d'un dia fred i nuvolós. Encara era de nit però en Jaume, Pitu, Jordi Yelamos, Jordi Gil, Ferran i Dani estàvem al lloc de trobada de sempre. Només eren sis, els únics que es van sentir capaços de portar a terme el repte. La resta o bé per què treballaven, o bé per quès estaven lesionats o bé per por, van decidir de no venir. Ells s'ho perdien!!!.

La ruta la podem dividir en quatre grans parts:

1.- Vilamajor- Mollet del Vallès

Aquest primer tram és el més senzill de tots. Primer per què coneixiem el camí de memòria i, segon, per què era tot pla i baixada. Tot plegat ens va permetre agafar un bon ritme amb mitjanes superiors als 20 km per hora, més tenint en compte que els primers quilòmetres, fins a Cardedeu, ho van fer per camins asfaltats i urbanitzacions on hagués llum (era de nit!!!). 

A partir de Cardedeu, al camí discorrí per la vora del Riu Mogent (La Roca del Vallès, Vilanova del Vallès i Montornés). Es tracta d'un camí fàcil, sense sorpreses ni dificultats que permeten grans velocitats degut al seu caràcter rodador. El paisatge era monòton i gens significatiu.

De seguida van arribar a Mollet, cap a les 8:30 hores. Aquí sorgí el primer inconvenient tècnic: al Ferran (com a no!!!) se li va caure un cargol de la seva sabata, el que provocava que no pogués enganxar-la a la seva cala. Vam aconseguir apretar-la al màxim però amb la condició que no podia treure-se-la per res.

2.- Mollet- Sabadell.

Sens dubte, la part més lletge del trajecte. Travessar Mollet pels seus carrers, anara Santa Perpètua de la Mogoda pel ben mig del nucli urbà i passar per un tros de carretera inundada de cotxes, el van convertir en el tros més inadequat per la BTT. Sort que entre Santa Perpetua i Sabadell van anar per un camí que ens va sorprendre a tots per la gran quantitat d'aigua que hi havia als seus corriols. Malauradament fou molt curt. I va ser aquí on van fer la primera parada per esmorzar.

3. Sabadell- Terrassa.

L'entrada a Sabadell fou decepcionant. Un enorme polígon ens va donar la benvinguda. Però després de pendre un corriolet força divertit, van arribar a la llera del Riu Ripoll el qual van resseguir durant molt quilòmetres. Sobte que al costat d'aquest riu, brut i olorós, hagués un munt d'antigues fàbriques tèxtils abandonades, però el que més ens va sobtar, i a la vegada ens va alegrar, fou el camí planer que circular al costat del mateix riu. Fàcil de fer i entretingut encara que sense llençar coets a l'aire.

Però a l'alçada de Can Bages, van agafar el camí que va , literalment, per sobre del Torrent de Ribatallada fins a Sant Julia d'Altura. Una meravella. L'aigua que travessaven constantment, la vegetació feréstega, el paisatge maquíssim i una olor encisadora, ens va sorprende a tots molt agradablement.

Des d'aquesta ermita fins a Terrassa van anar per corriols molt divertits que en va fer passar una bona estona.

Van travessar tot Terrassa. Com ha canviat aquesta ciutat!!!!.

Abans de posar-nos en marxa van fer la segona paradeta on van menjar ganyps

4.- Terrassa- Monistrol de Montserrat.

Sens dubte el millor tram de tots. Van agafar l'antic camí ral que duia de Terrassa a Montserrat. Increïble hauria de ser el qualificatiu que hem de donar. Corriols maquíssims, baixades tècniques, pujades infernals però curtetes, vistes  precioses, canvis de vegetació, aigua...etc , o sigui, que ens ho van passar d'allò més bé.

Però fou a  partir del Coll de Can Cardús quan Monserrat s'ens va oferir plenament als nostres ulls. Quina vista!!! Es veia tot Monserrat de cap a peus. Que n'és de maca aquesta muntanya!!. I els camins tornaven a ser entretinguts, divertits i sobretetot diversos, no repetitius, o sigui ara un corriol, ara una trialera, ara un camí....

Fou a Vacarisses on la sabata del ferran va dir prou. Sort que un mecànic es va oferir a donar-nos un cargol que va solucionar el problema i van poder continuar. Allà van fer la tercera paradeta.

I van arribar a peu de la muntanya màgica. Portàvem 90 quilòmetres i ara ens restava el més dur. Pujar els darrers 10 quilòmetres de la carretera. I és que van decidir pujar-hi per la carretera en lloc del camí per tres raons: per què era molt tard (13:30 hores), per què ens van dir que no era ciclable al 100% i per què estàvem cansadets.

I menys mal que no ho van fer!!!.

5.- La pujada final a Monserrat.

Un suplici. No hi ha cap altre paraula que pugui definir el que vam passar. La pujada, dureta i constant que duia del 250 fins al 750 metres en 10 quilòmetres (res de l'altre món sinó fos per què duien 90 quilòmetres) se'ns va atravessar a la majoria. Es va fer interminable.  Crec que val la pena explicar com va anar.

Des del començament, en Dani va imposar un fort ritme que ningú, a excepció d'en Jordi Yelamos, que  el va poder seguir. Tot seguit va anar en Ferran i molt aprop la resta.

En Dani, un xicot de Vilamajor que entusiasmat amb la idea de fer front al repte es va apuntar amb nosaltres, va demostrar que era el que més reserves de forces tenia ja que, amb una mitjana de 12-13 quilòmetres per hora, va anar primer sense deixar aquest posició fins al final. Era impossible de seguir-lo. El Jordi Yelamos no el va poder seguir i va iniciar la seva ascensió en solitari. Pel darrera, en Pitu va agafar al Ferran i durant dos quilòmetres van fer l'ascensió plegats. Pel darrera, en Jordi Gil i el Jaume s'anaven distanciant.

Però Al quilòmetres tres de l'ascensió les coses van canviar substancialment. En Pitu va preguntar al Ferran  que si quedava molt, la resposta fou taxativa "en queden 7 quilòmetres". Fou una raó suficient per què en Pitu decidís que no valia la pena cansar-se  i va baixar molt el seu ritme. Però tot seguit va aparèixer un sorprenen Jordi Gil el qual va imposar un ritme molt dur que va poder seguir en Ferran.

Amb aquest ritme, de seguida van agafar al Jordi Yelamos. Però és que Jordi Gil no va parar i va continuar amb el seu alt ritme de tal manera que va deixar al darrera al seus dos acompanyants. I això que en Jordi Gil és el més gran (en edat i tamany) de tots. Com està el xiquet!!. El fet que podia superar a dos nois 10 anys més joves que ell i amb la meitat de pes el va donar ales i el va portar fins a dalt de Montserrat en un segon lloc, treient més de 5 minuts al tercer. Felicitats. Nosaltres de grans volem ser com tú!!!

Mentre en Jordi Yelamos va pagar l'esforç i va decidir baixar el seu ritme. En Ferran va marxar de la seva companyia. I és que la pujada tenia miga. Portaven 5 quilòmetres i mentalment, a excepció dels dos primers, feia meia al cap dels altres. A més l'aparició de les cames endurides i un cul que feia més mal que una llaga, feia que anessim amb plat petit.

El Pitu i el Jaume seguien al seu ritme, però va arribar un moment que es van haver de parar per estirar les cames ja que les rampes feien impossible continuar.

En Ferran va arribar destrossat a dalt després de travessar l'interminable pàrquing del monestir, i el que primer que va fer fou anar a la cafeteria i demanar-se un got de Coca-Cola ( si se li pot dia així ja que estava fastigosa) i un munt de barretes energètiques. Tenia sed (se li havia acabat l'aigua a mitja pujada) i molta gana (calia resposar energies).

Tot seguit arribar en Jordi Yelamos amb una cara que era un poema. El pobre va ser el que més va patir. Ja ho diu: matinar no és bo, però si matines per fer esport, encara menys.

Després en Jaume i Pitu també van arribar, encara que amb més bona cara. Això sí, en Pitu va arrassar amb tot el menjar que teníem. Quina gana tenia!!!!

Van fer les fotos i visites de rigor i van descansar una miqueta. Tots patien del mateix: rampes, muscles durs com pedres, genolls inflats però el pitjor de tot el cul. Quin dolor!!!  Ara sabem el que es sent quen et dóna pel cul un negre!!!

6.- La  tornada a casa

Sort que eren 10 quilòmetres de baixada que ens va permetre descansar les cames. Fou vetiginosa amb adelantaments a vehicles, amb plegades als revolts, amb velocitats properes als 60 fins arribar a Monistrol. D'aquí vam agafar la carretera que ens portà fins a La Bauma on havien de dinar però tots els retaurants estaven tancats per la quals cosa van decidir agafar el tren a Castellvell i el Vilar.

Era la darrera prova de foc però anar a l'estació significava fer una pujada de 500 metres que va fer aflorar tots els mals que tenien. I l'estació!!! Quina estació!!! Tètrica. enorme però sense cap persona. Tot abandonat i...dos xinos. Que collons feien dos xinos allà???.

Un quartet d'hora i de seguida va venir el tren que ens va portar fins a Montcada bifurcació on van sortir. Torna agafar la btt i fer un quilòmetre pels carrers de Montcada per agafar una altre estació per ens portés fins a LLinars. Mitja hora d'espera, mitja hora de tren i ja estàvem a LLinars. Però era negre nit (18:30 hores). Portavem 12 hores amb la BTT!!!!!.

Els tres quilòmetres de Llinars a Vilamajor el van fer en BTT per camins gràcies a les dues llanternes que portaven en Pitu i en Jaume. I, sorprenentment, el ritme fou intés. Semblava que no havien fet cap quilòmetre!!!! Estàvem fent una nocturna.

I el millor de tot. van anar al ar de Vilamajor i ens van fotre un sopar d'aupa!!!.

En tot cas, la sensació fou d'extrema felicitat per haver fet el nostre segon repte de l'any. Contents per recorregut i amb ganes de fer el tercer repte: Ripoll- Llançà

En resum les dades són aquestes:

Quilòmetres: uns 115 aproximadament (segons de qui sigui el compte quilòmetres de la btt)

Temps: 8:55:26 hores (temps en què va rodar la btt)

Velocitat mitja: 14,21

Si vols veure les fotografies clica aquí

 

Adjunt	Mida
vilamajor-montserrat 033.mov	3.55 MB
vilamajor-montserrat 034.mov	2.98 MB
track vilamajor-montserrat.TRK	146.6 KB