VILAMAJOR-MOSQUEROLES-EL POLELL

La història d’avui va començar a gestar-se fa una setmana. En Jordi Gil, l’heroi de Montserrat, enfortit per la seva gesta, va proposar fer una ruta que tots van qualificar de dura o molt dura. Per sort o desgràcia no es va poder fer ja que en Ferran, per motius personals, no podia allunyar-se massa de casa seva. Per aquesta raó es va fer la Corriolada 1, deixant per la següent setmana la proposta d’en Jordi Gil.

La seva proposta passava per fer una barbaritat: anar de Vilamajor fins a Mosqueroles per Sant Esteve de Palautordera. D’allà pujar fins a Font Martina per la Riera de Ciuret. Baixaríem pel GR-5 fins al poble del Montseny per tornar a remuntar la muntanya fins a la masia del samon per les piscines del Montseny. D’allà travessaríem tot el massís fins a la cruïlla de sant Elies on faríem la que, probablement, sigui la mes llarga trialera del vessant sud del Montseny fins a Palautordera d’on ens dirigiríem fins a Vilamajor. Una barbaritat!!!!. Però tots vam estar-hi d’acord.

La sortida resultava molt atractiva paisatgísticament parlant ja que visitàvem les dues vessant de la vall de la Tordera. Si el dia acompanyava les vistes prometien ser espectaculars. Aquest fet es va notar amb la gran quantitat de beteterus que es van presentar a les vuit del matí en el  lloc de sempre- Hi eren en Pep, Albert, Ferran, Javi, Pitu, Jaume, Santi, Stephan, en Jordi Romero, en Joan de Llagostera, Jordi Yelamos i la nostra nena Elen. No trobeu a faltar a ningú.... doncs clar que si en Jordi Gil el promotor de la sortida!!!! El tio va i no es presenta!!! Proposa una bestialitat i ens abandona!!! Quina poca-solta. (la veritat és que tenia una bona excusa per no venir però ho fem per què ens agrada queixar-nos).

El dia, però, no acompanyava. La boira espessa era present a Vilamajor el que feia que la sensació de fred fos acusada. Malgrat tot érem a 7 graus, una temperatura molt alta per ser al mes de Desembre.

Com eren les 8:05 i no venia ningú més es va posar en marxar la caravana multicolor, però quan érem a la plaça major de Vilamajor va aparèixer en Miquel amb la roda punxada. Primer inconvenient i encara no havíem ni començat!!!!!!!.

Un cop solventat el problema ens van posar en marxa. Els primer quilòmetres són força comuns a les nostres sortides que es dirigeixen cap al llevant. Camí de Vallserena (que n’és de freda aquesta vall!!!), fins a la urbanització homònima on s’ascendeix fins el coll del Pla de la dona Morta. Aquesta pujada, curta però intensa, ens ajuda a treure’ns la son i el fred de sobre. D’allà iniciem un ràpid descens fins  a Sant Esteve de Palautordera per Can Barceló. El fred torna a aparèixer.

Sant Esteve de Palautordera  és l’inici de la primera pujada. Pel circ Cric ascendim fins a Santa  Magdalena. Malgrat que la pujada no és gens forta, ja es va observar quins eren els més forts: Santi (com no!!!), l’Stephan (que ha entrenat molt), en Miquel (increïble...ja veureu), en Jordi Romero ( otro que tal!!!!), en Javi (que sempre diu que esta en baixa forma però ell, als seus 40 i pico anys sempre està al capdavant), en Joan de Llagostera (un diesel clàssic)  i en Jordi Yelamos (com sempre comença fort i després.....). A la part del darrera hi eren els habituals: Jaume, Pitu, Albert, Helen, Pep i Ferran (potser un inhabitual però ja es veia que avui no tirava. La seva dona diu que té la culpa que li fot molta canya. Serà veritat!!!!!)

La pujada de Mosqueroles a Riera de Ciuret  portava la mateixa dinàmica. Els més forts anàvem pel davant, mentre que els fluixets pel darrera. L’Elen va demostrar la seva enorme progressió no sent de les últimes. Tenia a tres beteterus pel darrera i no l’agafaven!!!!!. Entre ells en Ferran. Avui es veia que patiria i de debó. No tirava!!! Fins i tot es va parlar entre diversos membres del grup de mantenir una reunió amb la seva dona per tal que no li fotés tanta canya.!!!!

La Riera de Ciuret fou el lloc perfecte per fer l’esmorzar i poder recuperar-nos. D’allà ens quedava pujar fins a Fontmartina per un camí amb unes rampes terribles, almenys per alguns.

Un cop Font Martina ens restava una trepidant baixada pel sempre divertit GR-5 fins al poble del Montseny.  Corriols en un paisatge incommensurable gràcies a les fulles caigudes de la tardor, als castanyers, als faigs, a les vistes...a tot. No coneixem a ningú que no li hagi agradat aquest camí. El recomanem a tothom. Val la pena pujar fins aquí per fer-lo.

Aquí les coses van canviar. El més ràpids baixant es van situar a les primeres posicions a excepció d’en Ferran que sempre anava per davant per fer les fotos, i l’Albert que, en un gest que l’honra, va baixar amb l’Elen per ajudar-la (només en cal que aquesta noia a més de pujar baixi. Al final ens repassarà a tots!!!!).

Just abans d’arribar al poble del Montseny ens van dividir. En Santi i Stephan s’havien d’anar per què al a tarda treballaven.  En Pep volia venir però quan li vam explicar el que anàvem a fer s’ho va repensar i va anar-s’en cap a casa. Això se li diu seny!!!. L’Elen també es va situara la banda del Pep i, conscient de les seves forces, va decidir plegar. PERÒ I LA RESTA!!!!!!. En Jaume ja el coneixem: per què cansar-se més sí amb el que s’ha fet ja n’hi ha prou???.  En Pitu, el que sempre s’apunta a tot de forma molt discreta també ens abandona. Per què Pitu per què ens fas això????. I d’en Javi, que podem dir d’aquest noi? El que més xerra, el que ha manifestat multitud de vegades que es troba en un excel·lent estat físic als seus 40 i pico anys, el que diu que li fot canya als joves...ens abandona. Però on està el teu orgull i la teva capacitat de sacrifici? A la vellesa verola. Potser el que excusem és l’Albert el qual està convalescent d’una hèrnia discal (ara mentre puja mai es queixa!!).

Finalment en Joan de Llagostera, en Jordi Romero, en Miquel, en Jordi Yelamos i en Ferran van ser els que van decidir fer el tros que quedava de la sortida: pujar fins a El Polell.

Del poble del Montseny vam agafar la carretera fins a les piscines del Montseny però succeí un fet que mai ens havia passat. Portàvem molt de temps en btt i ens va passar un fet que el podríem catalogar d’extraordinari. Al Joan de Llagostera se li va trencar al cadena en un cop de força. Es aquest noi ningú l’hi ha ensenyat que a la muntanya no es porta el plat gran!!!!. Però al mateix temps al Jordi Yelamos se li van trencar dos pinyons, precisament els dos més grans. El primer tenia solució (en Joan no sabia com arreglar-ho o sigui que s’ha portar una classe pràctica de com arreglar una cadena i de la necessitat de portar tronxacadenes) . El segon no va tenir solució. En un acte de valor, d’amor propi, de què malgrat tot es posava en contra d’ell, en Jordi Yelamos va decidir continuar fins al final. Us podem assegurar que es va empenedir i molt.

La pujada fins a la masia del Samon per can Besa es va fer llarga i dura. Molt s’enrecordaven de la pujada a Montserrat, sobretot  en Ferran i en Jordi Yelamos i en Joan de Llagostera.

D’en Miquel i d’en Jordi Romero  potser cal no parlar donat que no els van veure. D’en Jordi no em podem parlar gaire donat que només ha sortit amb nosaltres un parell de vegades, on ja ens va mostrar la seva fortalesa física. Però d’en Miquel si que em podem. S’ha passat part de la tardor anant a pedalejades, curses i altres similars i podem ben dir que ha sigut un gran entrenament donat que ha estat  increïble. Com tirava!!!! I no es cansava!!!! I sempre al davant!!!! Semblava que tenia un coet al cul. Ara per ara, sense cap mena de dubte, en Miquel es troba entre els més forts de la colla (sempre amb el permís d’en Santi i Stephan).

El tros comprés entre el Samon i la cruïlla de Sant Elies es va fer llarga però el paisatge tardorenc ho compensava tot. Després la baixada i amb ella vam perdre de vista al Jordi Yelamos. Com baixa aquest noi!!!! Per cert ha sigut campió d’un torneig de trial de veterans que es fa al llarg de tot l’any, per tant, us podeu imaginar quin control té de la seva btt????

En total 43 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 1600 metres aproximadament. Dura però magnífica donat que el dia ha acompanyat amb un Sol radiant i una visibilitat esplèndida. (la boira havia marxat quan a escalfat el Sol, o sigui, a les 8:30 hores).

Si vols veure més fotos clica http://www.trencacames.com/ca/image/tid/122