VILAMAJOR-ARB?CIES-SANT MARÇAL

Primer va ser Hortsavinyà, després la volta a La Mola, posteriorment anar fins a Montserrat, i ara hem d’afegir anar a Sant Marçal per Arbúcies des de Vilamajor.

A Un membre del club li agrada els reptes, i la resta, seguim al pastor com a béns que som.

El pastor (Jaume) va proposar fer una sortida que només pensar-la ja cansava. Es tractava d’anar en tren fins a Hostalric, d’allà fins Arbúcies (per camins) on agafaríem el camí del Molí d’en Pipetes fins el coll de Sant Marçal. Baixaríem pel càmping les Illes i remuntaríem pel GR-5 fins a Collformic on dinaríem. D’allà anàvem fins al Pla de La Calma i baixaríem per Vallfornés. Vaja, una veritable burrada!!!.  Però com un bon ramat que som, si el pastor ordena la resta obeeix. 

El primer problema que ens van trobar, fins i tot abans de començar, fou que no hi havien trens fins a Hostalric en dia festiu (almenys a l’hora desitjada). Això significà un canvi de la ruta. Aniríem fins a La Batllòria  i d’allà fins Arbúcies. O sigui, més quilometratge i més desnivell. Però a nosaltres ens donava igual, són béns de la marca merina, els millors béns del món.

Els béns eren: Xavi, Javi, Pitu, Joan de Llagostera, Jordi Yelamos, Jordi Gil, Xavi March, Pep, Paco i el pastor Jaume. En Ferran es va dormir i van d’haver d’anar-lo a buscar a casa seva. Això li ha significat una targeta vermella.

Van prendre direcció cap a Sant Celoni on el nostre amic Jose ens va trobar ( i venia des de Breda. Té collons el vailet!!!). A partir d’aquest moment ell va ser el nostre guia, però sempre sota l’atenta mirada del pastor.

Van anar pel camí que hi ha entre la Tordera i l’autopista. Totalment planer i molt avorrit però ens va servir per escalfar-nos i xerrar de tot allò que ens ha passat al llarg de la setmana. Però, després de fer una vintena de quilòmetres apareix la primera dificultat: hem de travessar la Tordera la qual anava amb una cabal més que abundós per culpa de les pluges de la setmana passada. I havíem de travessar-la!!!

El primer en intentar-ho fou en Jose: el resultat fou les  sabatilles i mitjons tots mullats. El següent  fou en Pepe: el resultat fou que va caure a l’aigua amb el maillot, sabatilles i  mitjons tots xops. Això va espantar  a molts de nosaltres. Només pensar en el fet que hauríem d’anar amb la nostra “llana” mullada ens causava esgarrifances. El pastor, per donar exemple, fou el següent en passar: el resultat fou nul per què el mal parit duia sabates amb gore-tex.  Potser pensava que el ramat el seguiria, però no!!!! Som béns però no idiotes. Tots van decidir treure’ns les sabates i els mitjons i creuar la Tordera amb els peus nus. ?stia, que freda que estava l’aigua!!!! Però al menys estaven eixuts.

D’allà ens van dirigir cap el castell de Montsoriu passant per Breda. Bufar i fer ampolles però la pujada fins els castell fou dura per la velocitat que dúiem.  Allà van esmorzar i en Xavi va escoltar la notícia que no volia rebre. No li donaria temps de poder estar a casa seva a quarts de tres. Havia de prendre una decisió. O es tronava o s’arriscava. Va decidir tornar-se quan estiguéssim a Arbúcies. Home de seny!!

El camí que ens va duu fins a Arbúcies fou espectacular. Corriols i trialeres  a doquier que, combinat amb camins de menys de tres metres, van fer  que gaudíssim molt d’aquest tram.

Un cop a Arbúcies, en Xavi es va acomiadar (li quedaven una trentena de quilòmetres per carretera. Segur que se li va fer etern). La resta cap amunt fins a Sant Marçal.  La quarantena de quilòmetres que duien a sobre amb  desnivell de 800 metres es van notar a la pujada.

En total van ser una quinzena de quilòmetres de molt bon fer. Pujada constant amb algun que altre rampot. En Jose, el més fort de tots, anava estirant del ramat (i tots ens preguntaven, on era el nostre pastor?. Doncs patint com un cabró.). En Jordi Yelamos amb mal de panxa (la regla li va venir) i en Paco amb mal al genoll (l’edat) van patir més que ningú. Les seves cares eren tot un poema a dalt del coll de Sant Marçal.

Calia una reunió i decidir que fer. La resposta era contundent: calia cercar un restaurant i anar pel dret fins a casa (o sigui, trenta quilòmetres més).  Però enlloc de fer-ho per la carretera ho faríem per la Traüna.

Potser aquesta fou la part més maca de tot el recorregut. La cara nord de les  Agudes amb la seva catifa de fulles de faig i les  esplèndids salts d’aigua (hi havia molt però que molta aigua) juntament amb l’espectacularitat del paisatge, van fer que gaudíssim molt d’aquest tram. Però hi van haver problemes: el primer que el nostre pastor es va equivocar i van haver de recular i tornar a pujar; la segona és que la catifa de fulles no deixava veure els perills que amagava. En Jose es va enfonsar en un toll d’aigua, invisible per les fulles, fins el maluc. Per un moment pensaven que s’enfonsaven (mentre la resta de companys, enlloc de donar-li un cop de mà, ens sortejaven qui es quedaria la seva btt).

La baixada vertiginosa i rapidíssima fins a Palautordera on van pujar per el maleït coll de Vallserena (Can Peu Alt). Arribem a Vilamajor i dinem de gust al Rebost del Guiu.

Conclusions: el proper repte tardarà en fer-se  però, en tot cas, ja està planificat: Ripoll- Llançà.

Si vols veure més fotos clica AQUI