Un cop més ens hem superat. Després de fer la Vic-Girona a la primavera, havíem de fer una altra burrada per la tardor i , a proposta del Ferran, vam decidir fer la Volta sencera al Montseny.

QUI VA ANAR.

Jaume "carpy": és el nostre guia oficial, és el cul més desitjat per tots els trencacames donat que sempre és el que veiem quan el seguim. El que va fer més sortides l'any passat i acaba de fer el Camino de Santiago en una setmana amb etapes de fins a 180 quilòmetres.

Jordi "extraterrestre": quan volem presumir davant d'altres beteterus només hem de convidar a Jordi. De la resta s'encarrega ell. Fa el que vol amb la BTT, baixa qualsevol trialera que li posis i està fort com un roure. ?s el nostre referent a les baixades però també a les pujades donat que sempre està dels primers. Va fer el camino de Santiago en una setmana amb jornades de 180 quilòmetres. 

Jose "la bestia": Potser és el més complert de tots els trencacames: puja com els àngels i baixa com els dimonis. Té una força  de voluntat envejable donat que sempre fa 40 quilòmetres més que la resta (ha de venir des de casa seva que està a 20 quilòmetres de Vilamajor i ho fa en BTT!!!)

Miquel "totgas": encara que també li podríem dir el incombustible ja que mai es cansa. ?s el nostre membre especialitzat en ultrafons. Ha fet la Pedals de foc (225 km) en un dia i acaba de fer la volta a la Cerdanya. Tot un referent.

Manel " el malalt de bici": Va començar tard en el món de la BTT però deu n'hi do!!!! No va parar de fer i fer curses i entrenar-se fins que va dir prou. Ara practica la btt per gaudir. Sempre porta la btt que menys pesa.

Pitu "l'home inmutable": encara que no ho sembla ell sempre està. No es queixa malgrat que pateix com el que més. Sap baixar i pujar. Podria anar a més però prefereix la discreció. Ell sempre marcat l'hora d'esmorzar. D'ell han sortit frases èpiques com "trobarem l'arròs cubat" o "fem una menjadeta?" 

Ferran "colmillo": indefinible. Sense paraules.

EL RECORREGUT

Ho dividirem en parts:

1.- Vilamajor- Arbúcies. El dia era perfecte amb núvols i poca calor. Vam sortir quan encara era de nit i xino-xano van anar fins a Sant Celoni on vam recollir a Jose. Per la vora de la Tordera arrivàrem a la Batllòria on arrivarem a Breda. D'allà, el Jose va fer de guia i fent-nos patir de valent amb pujades curtes però intenses, sobretot la que porta a Montsoriu. A les 10 hores vam arribar a Arbúcies on vam esmorzar.

2.- Arbúcies-Viladrau. Les pujades més fortes es donen en aquest punt donat que s'havia de pujar Coll Ravell. Rampes molt fortes i intenses però no continuades. El paisatge era preciós amb molta aigua. Valia la pena l'ascenció. A coll Ravell vam agafar un camí que ens portà fins a uns paisatges idil·lics. Veritablement es una preciositat aquella part del Montseny, tant que tornarem!!!. Per corriols afrribem fins a Viladrau on fem una altra parada per repostar.

3.- Viladrau- El brull. Potser la part més feixuga però amb el seu encant. Amb la finalitat d'evitar la carretera anavem de camí en cami, de corriol en corriol i de pujada en pujada. Al finalpotser era millor anar per una carretera estreta sense cotxes i amb un paisatge força maco. Recomanem aquesta darrera opció. Anar en btt per carretera no és res dolent sobretot quan portes 80 qm!!!!!. Arrivem al Brull i el restaurant està tancat. Estavem morts de gana donat que eren les 14:30 hores.

4.- El Brull-Aiguafreda. La gana va fer que en una hora ens plantessim a Aiguafreda. camins molt ràpids, baixades descomunals i perilloses i un paisatge espendid  forenles principals característiques. Quan van arribar a Aiguafreda el primer que van fer fou cercar un restaurant. El vam  trobar i ens van donar de menjar!!!! Que bé ens va sentar!!!! Com estava la fideuà!!! I la carn!!! Tots estava boníssim. Però ja se sap, si omple l'estòmac després de 100 qm, les cames i les ganes després no són les mateixes.

En aquest punt van fer una petita reunió i van decidir que fèiem. Eren les 16:45 hores i encara ens quedaven uns 50 quilòmetres per arribar a casa. Calia pujar els cingles de Bertí, una dura prova pels nostre estòmacs plens i per les nostres cames cansades. Això suposava, com a mínim, un parell o tres d'hores, per tant arrivaríem a la Garriga a quart de vuit. Massa tard, per tant ho vam descartar. L'altra opció era agafar l'autovia i anar pel dret. Masses cotxes i massa perillós. També ho vam descartar. Només ens restava l'opció del tren, que finalment va ser l'escollida. Van anar fins a La Garriga (dues parades) en tren i d'allà a casa per la divertida carretera de samalús. Això sí a tota llet!!.

La veritat és que hi havia molta por a la sortida, en part per la distància i el desnivell, però per altra part per què l'organitzava el Ferran i ja sabeu que les ferranades es paguen. Sortosament no va ser així. va ser una sortida molt maca i molt recomanable.

Si voleu veure més fotos cliqueu  AQUÍ